Agnès Marquès parla des del cor de la novel·la, La segona vida de Ginebra Vern, premi Ramon Llull скачать в хорошем качестве

Agnès Marquès parla des del cor de la novel·la, La segona vida de Ginebra Vern, premi Ramon Llull

Avui, a l’entrevista de “La Veu de Tarragona”, parlem des del cor de la novel·la, La segona vida de Ginebra Vern (Columna), guardonada amb el premi Ramon Llull. Quan vaig començar a escriure-la, “em venia del cap aquella història que havia llegit d’Hemphill”, un petit poble de Texas, religiós i silenciós “amb una fe i una moral profundes”, gairebé a la frontera amb Louisiana. Un lloc marcat “per la memòria del Columbia, on el 2003 el transbordador es va desintegrar en vol i molts dels seus fragments van caure entre els boscos al comtat de Sabine, “allà hi ha molt de bosc, no és la imatge que tenim al cap de Texas”. La tragèdia encara viu a la mirada dels habitants, “hi ha un museu”. Però també hi havia aquella altra notícia, més insòlita: “un anunci en un diari local on una dona felicitava el seu marit pel fill que havia de tenir amb l’amant” l’Emma Taylor. La història es va estendre ràpidament, arribant fins a Barcelona. Aquest episodi va inspirar el personatge de Ginebra Vern, periodista barcelonina que s’endinsa en el cas mentre el seu diari, El Mirador, viu una degradació lenta: acomiadaments del personal veterà, reenfocament cap a notícies pesca clics, “articles virals que no tenen temps de madurar”. I és precisament un d’aquests articles, “escrit amb pressa, que es fa viral”, i amb ell el petit poble de Hemphill, Lila Carter, el seu marit i la seva història, veuen novament la llum, però, sobretot, la història de la l’Emma. Parlem de venjança. “Sempre m’ha fascinat”. Sèneca deia: “Iracundia brevis insania est”. La ira és una breu bogeria. Shakespeare mostra a Hamlet com la venjança pot destruir-ho tot. Però hi ha una frase més senzilla i humana, que ens serveix per encetar l’entrevista: “Qui busca venjança cava dues tombes”. La venjança és inevitable, però també destructiva, i això és precisament el que vol explorar Marquès: la manera com les passions humanes ens empenyen a fer coses que ens poden devorar per dins. La Ginebra Vern és periodista, com ella, i per això no entén la pressió del diari. Quan tot es fa viral, quan la notícia que ha escrit per necessitat i urgència corre per tot arreu, no només t’enfronta a la repercussió pública, sinó també al seu propi estat d’ànim. El periodisme pesca clics no té temps de gratar sota la superfície, però ella vol fer-ho. Per això va viatjar a Hemphill —l’autora i la protagonista— per internar conèixer la seva gent i el petit poble, on “la vida social i pública està governada per dones”, un matriarcat silenciós. La música també l’acompanya. Nick Cave, escoltar-lo dir “You’re beautiful” —a la novel·la—, o posar Randy Travis, Three Wooden Crosses, mentre escriu, i transporta-se com els lectors als espais on passen les històries. A Hemphill hi ha un pub, The Speakeasy Lounge, on aquesta cançó obres les portes; on la protagonista treballa, i el Derek toca. I hi ha aquell fenomen meteorològic, el “Blau del Nord”, estrany i temut, “com un torb” que anuncia que alguna cosa important està a punt de passar per trasbalsar-ho tot. L'Emma té un pare, —un heroi dels bombers en el rescat del Columbia— i “tot li provoca tristesa”. L’olor de colònia de roses, els metodistes que cada dimecres llegeixen la Bíblia, el color verd humit dels boscos de Texas, la fe profunda del Cinturó Bíblic dels Estats Units: tot això hi és a la novel·la. És una societat binària, on tot és bé o mal, amb una modernitat líquida que simplifica i distorsiona la percepció del món. I ella, l’Agnès, que escriu —segons ens confesa a l’entrevista— perquè com deia Marguerite Duras —el llibre que l’Agnès està llegint i treu del bolso—, escriure “és estar obligada a escriure per viure”. És un exercici creatiu, i un procés que permet dir el “que no podria dir de cap altre manera”. L’escriptura és un refugi, com Hemphill és un poble on cada història, cada gest, cada aroma té un significat més profund. Com diu Ginebra Vern “viure de nit és una reserva natural”, i si obriu la primera plana del llibre, us faltaran nits per llegir-lo.