Entrevista a Pasqul Pastor (2ª part) - Canta, toca i balla скачать в хорошем качестве

Entrevista a Pasqul Pastor (2ª part) - Canta, toca i balla

Jo crec que el gran avantatge que té el flabiol és ue encaixa d’una manera molt directa amb la tesitusa del repertori de moltes de les cançons i més enllà de les cançons també de les tocates de la música instrumental valenciana. Hem intriduït en les escoles la flauta dolça per una tradición que realmente és una tradición centroeuropea. Nosaltres no necessàriament teníem una flauta en “do”, podíem tenir quantitat de flautes, i de vegades era que si en teníem tres mai estaven ajustades, perquè cadasc´es feia la seua, tenia una canya i una navalla i es feia la seua i no hi havia més misteri. Però posats a a ver de fer-ne una per a poder tocar junts, doncs millor que ting una referencia de quina tesitura, quin registre, quina tonalitat o de quin àmbit sonor és el què podríem triat, i resulta d’una forma molt més directa i per això és acoplada a la forma i a la digitació més próxima que tenim en la dolçaina i crec que és un avantatge pedagògis interessant. Si vam establir la flauta dolça era perquè em l’inici del que era la immersió en educació musical comforme la va concebre la Orff-Schulwerk, doncs tots els instrumetns que teníem eres diatònics que pràcticament es reduien a tres tonalitats; Do, Sol i Fa major. No teníem més que, com si diguérem, per a no gastar-se més diners, es gastaren els diners en un instrument i que se li puga donar la máxima versatilitat. Així ho teníem en els instruments de làmines i semblava que si teníem altra representació com era el vent, doncs que estiguera també ajustat més o menys a la concepció que hi havia, i la raó pedagógica era perquè si la iniciació musical suposava també una introducción en el que és el llenguatge musical, i eixa era la perspectiva des de la que en la LOGSE tenia un protagonisme important en la iniciació musical des de l’escola, perquè ahí s’anava a producir la iniciació en el llengatge, dons era més fácil començar per la tonalitat de Do, que no començar per la tonalitat de Sol o la tonalitat de Fa o altres tonalitats. Així que crec que és un encert que açò puga producir-se perquè des del punt de vista de la digitació no té cap problema des del punt de vista didàctic, i en tot cas que sàpiguen que no hi ha una flauta que només pot fer un tipus de música, que una flauta pot fer totes les músiques i no importa en quina tesitura estiga ajustada, perquè la veu la podem ajustar fàcilmene, només que deixant-nos dur per la guía del so de l’instrument que ens serveix de recolçament. I crec que és una tradición interesant a recuperar, encara que el mateix diría de…, anem a donar-li una cobertura perquè és idiosincràticament més pròxim al nostre repertori, però tampocoanem a fer-la com si açò siguera l’únic terreny. Igual que pensem que l’accés a la música ha de tenir la possibilitat de rocórrer itineraris molt plurals, molt diversos, molt polivalents, també respecte de les músiques que podem fer, no només de quins estils o de quins gèneres, sinó també de quines tesitures i de quines tonalitats i quins colors tímbrics: quant més millor i per tant, no ens hauríem de limitar només a això. Per exemple, una altra de les reflexions que feia fa uns mesos i vaig escriure una col·laboració que em van demanar de la revista Eufonía era precisament això: si haguérem de fer avui una modulació de l'equipament instrumental d'una aula de música: què faríem? La que tenim a la Comunitat Valenciana me la vaig inventar, però me la vaig inventar perquè les fonts que jo utilitzava aleshores eren doncs els mestres de l'Educació Musical del segle XX, i tots parlaven d'una iniciació en el llenguatge i per tant aquesta és la que triem. Però avui segurament hauríem d'escollir molt més diversificadament, no només l'instrumentarium Orff, no només un instrument de vent que sigui la flauta, hauríem de tenir més instruments de vent, hauríem d'acostumar-nos que els xiquets van anar a classe de música de primària i de secundària , si toquen un instrument. Per exemple, jo crec que trobe molt a faltar que no hi haja més presència de guitarres, cosa que a gairebé totes les cases del País, hi ha una guitarra: i per què no té més presència als conjunts instrumentals escolars de primària i de secundària ? No m'explique per què hi ha hagut aquesta limitació, no m'explicque per què tants xavals que fan música no van a la classe de música amb el seu instrument, a més de la seua veu ben preparada per poder cantar o per fer embarbussaments o per poder improvisar un rap o per poder... jo què sé, mil coses, hip-hop, per exemple. …….. Pasqual Pastor